Arxiu d'etiquetes: Escola de pares

EL MEU FILL NO VOL DORMIR SOL. Què puc fer?

Deixa un comentari
Els costums relacionats amb el son i les rutines d’anar a dormir varien depenent de la cultura de la qual parlem. Cada societat actua d’una manera concreta i és aquí on els experts discrepen, existeixen molts corrents diferents i no hi ha una única base clara i científica que pugui afirmar si és bo o dolent que els nens dormin amb els seus pares. Està demostrat que fer-ho ajuda a crear un vincle segur, afectiu i de protecció entre els nens i els pares. Però també és cert i està demostrat que la qualitat del son és menor si dormen acompanyats i poden influir en el seu desenvolupament cognitiu amb l’aparició d’ansietat i nerviosisme quan no dormen acompanyats.
 
Des del punt de vista psicològic aprendre a dormir sol està relacionat amb el desenvolupament del que s’anomena procés de separació/individualització: l’infant es pot anar separant i diferenciant de la mare, el pare i els altres i així va constituint-se com a individu amb una identitat pròpia.
 

Aquest article de l’Agnès Brossa el volem compartir amb vosaltres per si us ajuda a reflexionar i a donar idees de com poder ajudar als nostres fills i filles que els hi costa dormir al seu llit des de ben petits.

La psicòloga Agnès Brossa , al seu llibre Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial), s’adreça als pares que tenen fills que no volen dormir sols. En llegim alguns fragments en què ens dona eines per saber què podem fer per ajudar els infants.
1. Quan els pares d’en Marc es reuneixen amb la psicòloga de l’escola, aquesta els fa explicar com ha après a dormir en Marc al llarg de la seva vida. «Com s’adormia, quan era un nadó?», els pregunta. «Mamant, es quedava adormit», diuen els pares. «I més endavant?», continua la psicòloga. «Doncs solia quedar-se mig adormit amb el biberó, perquè és un nen molt tranquil. Llavors el bressolàvem una mica i s’adormia, i després el deixàvem al llit. Quan ja va ser una mica més gran i no el podíem adormir en braços, estàvem amb ell, li explicàvem contes, el posàvem al llit i l’acariciàvem, i després, quan ja estava molt tranquil, li donàvem la mà fins que es quedava adormit. I ho fem així encara ara; no vol que marxem de l’habitació fins que està adormit.» «Doncs justament és aquest, el problema», els diu la psicòloga.

2. Saber-se adormir és un aprenentatge, i és un aprenentatge que s’adquireix amb la pràctica. Si no se’ls permet practicar, de ben petits, l’aprenentatge d’adormir-se, els nens poden no aprendre’n; al contrari, desaprenen el que innatament sabrien fer. Així, els explica que al llarg dels set anys de vida d’en Marc no se li ha permès aprendre a adormir-se tot sol, sinó que se li ha ensenyat a adormir-se en companyia i amb la mà donada.

3. I què passa quan un nen no ha après a adormir-se tot sol al seu llit, i en comptes d’això ha après a fer-ho amb el ritual que sigui? Doncs que quan es mig desperti al llarg de la nit, cosa que solem fer cada dues hores, no sabrà com agafar el son de nou i necessitarà el ritual amb què s’havia adormit. Necessitarà exactament les mateixes condicions, perquè qualsevol canvi en les condicions amb què s’havia adormit el pertorbarà i el farà sentir insegur.

4. Imaginem-nos que nosaltres ens n’anem a dormir amb la parella al costat i a mitja nit ens despertem i no hi és. Què farem? Continuarem dormint com si res o anirem a buscar on és per veure si li passa alguna cosa? Segurament ens espantarem, la cridarem, la buscarem i només tornarem al llit un cop les condicions s’hagin restablert, és a dir, quan sapiguem on és o dormi de nou al nostre costat.

5. El problema és que el nen no s’adormi tot sol al seu llitet, perquè a mitja nit reclamarà aquesta companyia. És a dir, es faci el ritual que es faci, l’important és que el nen es quedi despert al seu llit quan els pares marxen de l’habitació, de manera que quan es desperti trobi les mateixes condicions que quan s’havia adormit.

6. A nens com en Marc, que no han tingut un bon aprenentatge de l’hàbit del son, els haurem de reeducar en aquest hàbit i les rutines establertes.

7. Així doncs, el primer que haurem de fer és donar-los l’oportunitat per aprendre’n. El segon pas serà deixar-los que s’adormin sols als seus llits, i posar-los a dormir sempre de la mateixa manera, cosa que els prepararà per al son i els relaxarà.

Tenint present això, és més fàcil que ho aconsegueixin si:

8. Procurem anar a dormir sempre a la mateixa hora

Com que el cos funciona com un rellotge biològic, si els acostumem a menjar i dormir a unes hores determinades, quan arribin aquestes hores el cos estarà preparat. Per això és important anar a dormir sempre més o menys a la mateixa hora.

9. Procurem que l’entorn sigui l’adient

Un excés de calor o, al revés, una habitació massa freda o amb poca escalfor poden perjudicar un son seguit i sense interrupcions. Cal vetllar perquè les condicions del llit siguin adequades i perquè al llit no hi hagi gaires ninots de peluix o altres joguines que els puguin molestar durant la nit.

10. Seguim sempre un mateix ritual

A tots ens ajuda el ritual que establim abans d’anar a dormir, perquè ens relaxa del dia a dia i ens prepara per agafar el son: rentar-nos les dents, llegir un conte, explicar alguna cosa del dia…, no fer activitats que l’activin: Videojocs, jugar amb pantalles de mòbil o tablets. Però aquest ritual no cal que superi els deu minuts.

11. Marxem sempre de l’habitació abans que el nen s’hagi adormit

Aquest és el punt clau. Els nens s’han d’adormir tots sols; nosaltres no ens podem adormir per ells. Quedar-nos amb ells només reforçaria la idea que no ho poden fer sols, que dormir fa por, i sense voler els transmetríem inseguretat.

12. Procurem no parlar de pors com a causa de les dificultats per dormir

Els nens desconeixen la veritable causa de no poder adormir-se sols i de seguida agafarien aquesta explicació com a excusa o fins i tot se l’acabarien creient. Per això és important no usar les paraules por o preocupació, sinó dir-los que dormir és el moment de pensar coses boniques del dia, descansar i somiar coses meravelloses. Fins i tot l’endemà es pot jugar a recordar què han somiat.

13. Els ajudem a entendre què els passa

A determinada edat serà bo explicar-los que no saben adormir-se sols perquè sempre els heu acompanyat, però que ara que ja tenen sis, set, vuit o nou anys n’han d’aprendre i practicar-ho cada dia; que potser el primer dia els costarà una mica, però que després dormiran molt més bé si ho saben fer sense el nostre ajut. Els ho heu d’explicar de manera molt positiva, a fi que pugueu felicitar-los al matí quan ho hagin aconseguit. Només dependrà de vosaltres que ho aconsegueixin, perquè poden tardar més o menys, però si no aneu a la seva habitació segur que s’acaben adormint tots sols.

14. Quan reclamen la nostra presència, els donem la mateixa explicació que els hem donat en anar a dormir i els deixem sols un altre cop

És qüestió de paciència i no ens podem fer enrere; si desistim, farem que el nen sigui dependent de nosaltres, amb el perjudici que això comporta no només per la por que tindrà en el futur de dormir sol, sinó també pel greuge que li causa no tenir un son del tot reparador.

 

Eduquem – PUNXEU LA BOMBOLLA!! –

Deixa un comentari
Hola famílies,
Volem compartir amb vosaltres aquest article de la Cristina Gutiérrez.
 
“Estem veient com la sobreprotecció i l’educar amb por ha augmentat després de la pandèmia. Mai havíem vist tants nens bombolla com ara. I el pitjor és que pocs pares o mares se n’adonen i que les noves tendències educatives, com “l’educació respectuosa” es confon amb educar sense límits o entre cotonets.
PUNXEU LA BOMBOLLA, ELS INFANTS PODEN!

Els nostres fills i filles no són de vidre, ni necessiten cotons que els protegeixin. Si cauen, no es trenquen en mil bocins, com a molt, alguna esgarrapada que els recordarà on està el seu límit, o que de l’error s’aprèn i molt.

 
“Soc valenta i no ho sabia” em diu la Júlia de 7 anys després de fer una activitat amb el cavall, però com descobrir la seva valentia si els seus pares no li permeten afrontar els seus temors quotidians?

Cada vegada que sobreprotegim (fem nosaltres el que poden fer ells), inflem la bombolla. Cada cop que l’educació respectuosa es confon amb falta de límits, insuflem el globus, i cada vegada que fem més cas al grup de WhatsApp de classe que d’un mestre, tirem un munt d’aire que engrandeix aquest espai suposadament protector. I com més inflada està la bombolla, més puja, i com més a dalt, el dia que es punxi (que abans o després passarà), més dura serà la caiguda.

Hauríem de preguntar-nos si som uns pares que tenen al seu nen/a en una bombolla perquè res els danyi, aquesta sobreprotecció que ha crescut com l’escuma després de la pandèmia, la qual cosa és natural, ja que el món advers fa que l’emoció de la por estigui més present. I com sobreprotegir és educar amb por, el plat està servit: a més por, més sobreprotecció.

El món fa mal, últimament diria fins i tot que mossega, però, els estem preparant per a això?

Treballo amb milers de nens/es cada any a una granja escola, i no necessiten cotonets, només oportunitats per provar, experimentar i sentir fins a on són capaços d’arribar. Veig com necessiten saber amb urgència que tenen la fortalesa per a suportar un munt de situacions incòmodes, i que el seu cor anhela convertir-se en el seu digne i orgullós protector.

Quan l’“ai pobret/a” se t’escapa, portes la teva bossa i la seva motxilla, no li fas cas quan et diu que vol entrar sol a classe, o no ens estranyen les entrades relaxades, adaptatives o respectuoses a les aules de 5 anys per por a que les criatures no se sentin prou bé… estem inflant entre tots, les bombolles que suposadament protegeixen els nens i nenes del nostre país, però atenció amb tant respectar, perquè al final a qui estem faltant el respecte és a la valentia, a l’orgull i a la capacitat de fortalesa que els nostres infants tenen, perquè no els permetem ni entrenar-les.

Atrevim-nos a punxar la bombolla perquè els nens i nenes poden!

8 maneres d’inflar la bombolla… i de punxar-la!:

 
  1. Si el nen/a té por a un munt de coses (que no li agradi el menjar, a dormir fora de casa, al que li digui una companya), i a tu també t’espanta que no pugui amb allò, no se sentirà el seu digne protector, i et demanarà més i més aire per al seu globus. Un “tu ets més gran que les teves pors”punxa el globus.
  2. Si es frustra a la mínima, no suporta el “no” i agafa enrabiades, el “no perquè t’estimo” desinflarà la bombolla.
  3. Si l’ajudes cada dia amb els deures, encara que no ho demani el mestre (per allò que ho faci tot bé i no s’equivoqui), pensarà que no té dret a l’error, i això acabarà paralitzant-ho. Un “confio en tu” li donarà seguretat.
  4. Si parles en plural, tipus “anem a la dutxa o demà tenim examen”, creurà que ser autònom (no dependent) és cosa dels altres. Un “sense error no hi ha aprenentatge” el tranquil·litzarà.
  5. Si té una vida social més plena que la teva, amb desenes d’aniversaris i sortides, i li proposes un pla familiar i posa mala cara, i tu calles, per allò de ser una mare sacrificada, creurà que ell és primer i va abans que ningú. Un “fill/a, tu ets important, però jo també” no els confondrà.
  6. Cada vegada que dius “és que és molt sensible, l’afecta tot” o “és que no saben tractar-lo”, s’ho creurà i en això es convertirà, en una víctima que ningú va saber tractar mai. Un “la diferència no està en el que sents, sinó en el que fas amb el que sents” el farà responsable.
  7. Si li dius, “si necessites que et vingui a buscar, jo vinc”, li quedarà clar que sense la teva ajuda, ni pot ni podrà. Un “la por, quan la conquereixes, et deixa en pau” l’animarà a ser valent/a.
  8. Si no pots suportar que pateixi, que plori o que es frustri, pregunta’t si ell o ella sí que pot afrontar-ho. De vegades passa que, fins i tot, volen repetir com la Paula de 9 anys que va dir: “M’he adonat que quan alguna cosa em fa por i la faig, després vull repetir”. Els nens i nenes tenen coratge, no els hi tallem les ales.”
 
 
Esperem que us pugui ser útil!!! 😊